28 January 2015

Versos en la arena (15)




No pierdas nunca el agua que duerme a los guardianes
Ni alojes en su boca la sal de tu estupor



ENRIQUE FALCÓN

22 January 2015

Este loco mundo (2)

Este loco mundo. 17 cuentos (Cambalache, 2010) es un libro de relatos para niñas y niños de todas las edades ideados y escritos conjuntamente por Miguel Ángel García Argüez, José María Gómez Valero y David Eloy Rodríguez e ilustrados por Amelia Celaya.

En esta serie ofrecemos algunos cuentos de esta obra y sus versiones a diferentes lenguas.

Más información sobre Este loco mundo. 17 cuentos: aquí o aquí.

El libro puede adquirirse en cualquier librería de España o, desde cualquier lugar del mundo, a través de la librería virtual Paquebote.





ENIGMAS DEL UNIVERSO: EL ÚLTIMO PLANETA DEL ESPACIO

El último planeta del espacio está muy muy lejos, es muy muy pequeño y a nadie le interesa mucho. Parece que no existe, pero por supuesto que existe.

Como está tan lejos nadie va de visita, ni a hacer turismo, ni a hacer negocios, ni a ver qué hay allí. No llegan las cartas ni los cohetes espaciales y no se encuentra en casi ningún mapa del cielo. Nunca aparece en las noticias y ni siquiera el hombre del tiempo tiene idea de si allí va a llover o hará sol.

Casi nadie habla nunca del último planeta del espacio. De hecho, casi nadie sabe su nombre verdadero. Nosotros, por ejemplo, no lo sabemos. Cuando la gente necesita referirse a él, dice:

   Ah, el último planeta del espacio, ¡eso no existe!

O dice:

   Ah, ya, el último planeta del espacio, sí, algo he oído.

O bien dice:

   Ah, sí, yo hace mucho conocí a un señor que dice que estuvo un día en el último planeta del espacio.

O incluso:

   Ah, bueno, dicen que a lo mejor existió alguna vez, en la antigüedad.

Pero allá lejos, en el último planeta del espacio, sus habitantes no saben nada de lo que se dice de su planeta. Viven tranquilos en cabañas en las playas, pues el planeta está ocupado casi por completo por un mar, y pasean, y nadan, y cocinan, y conversan. Piensan juntos, y echan a volar cometas, y construyen canoas, y navegan sin perderse, y a veces celebran la puesta de sol con divertidas fiestas. Algunas noches encienden una hoguera, cantan viejas canciones, inventan juegos y bailan hasta caer cansados y felices en la arena. Entonces se quedan mirando el cielo con sus infinitas estrellas y tiemblan de asombro ante tanto misterio.


Miguel Ángel García Argüez, José María Gómez Valero y David Eloy Rodríguez



ÉNIGMES DE L’UNIVERS: LA DERNIÈRE PLANÈTE DE L’ESPACE

La dernière planète de l’espace est très très loin, elle est très très petite et personne ne s’y intéresse vraiment. On dirait qu’elle n’existe pas, mais bien sûr qu’elle existe.

Comme elle est si loin, personne ne s’y rend en visite, n’y fait du tourisme, n’y fait du commerce, n’y va voir ce qu’il se passe. Les lettres n’y arrivent pas, ni les fusées spatiales, et on ne peut pas la trouver dans presque aucune carte du ciel. On n’en parle pas aux nouvelles, et même l’homme de la météo ne sait pas s’il va pleuvoir ou faire beau là-bas.

Presque personne ne parle de la dernière planète de l’espace. En fait, presque personne ne connaît son vrai nom. Nous, par exemple, nous ne le connaissons pas. Quand les gens ont besoin de parler d’elle, ils disent:

   Ah, la dernière planète de l’espace, ça n’existe pas!

Ou ils disent:

   Ah, oui, la dernière planète de l’espace, j’en ai entendu parler.

Ou bien ils disent:

   Ah, oui, il y a longtemps j’ai fait la connaissance d’un monsieur qui disait qu’une fois, il était allé sur la dernière planète de l’espace.

Ou même:

   Oui,  bon, on dit qu’elle a existé il y a longtemps, dans l’antiquité.

Mais là-bas, loin, dans la dernière planète de l’espace, les habitants ne savent rien de ce qu’il se dit sur leur planète. Ils vivent tranquille dans des cabanes sur les plages, car la planète est occupée presque entièrement par la mer, et ils se promènent, ils nagent, ils font la cuisine, ils discutent. Ils pensent ensemble, ils font voler des cerfs-volants, ils construisent des canoës et  naviguent sans se perdre, et, parfois, ils célèbrent le coucher du soleil avec de drôles de fêtes. Certaines nuits ils allument un feu de joie, ils chantent des vieilles chansons, ils inventent des jeux et ils dansent jusqu’à s’écrouler, épuisés et heureux, sur le sable. Alors ils regardent le ciel avec ses étoiles infinies et ils tremblent d’étonnement devant tant de mystère.


Traducción: Laura Casielles et Perrine Delangle.



ENIGMAS OF THE UNIVERSE: THE LAST PLANET IN SPACE

The last planet in space is very very far away. It’s also very very small, and no one is especially interested in it. It’s almost as if it didn’t exist, but of course it does.

Since it’s so far away, no one goes there to visit or to sightsee or to do business or even just to see what’s there. They never get any mail, and even spaceships never get that far. It’s not even on any map of the sky. It’s never in the news. The weatherman has no idea whether it’s going to rain there or whether it’ll be sunny.

Hardly anyone talks about the last planet in space. As a matter of fact, hardly anyone knows its real name. For example, we don’t know it. Whenever anyone talks about it, they say,

“Oh, the last planet in space – it doesn’t exist.”

Or they say,

“Oh yeah, the last planet in space – mmm, that rings a bell…”

Or else they say,

“Oh right. I met a guy once, a long time ago, who said that he’d been to the last planet in space.”

Or even,

“Oh, well, they say that maybe it really did exist once upon a time, in the old days.”

But way out there, on the last planet in space, the inhabitants haven’t got a clue about what people say about their planet. They live happily in cabins on the beaches – because the planet is made up mostly of a sea –, and they take walks and swim and cook, and chat. They think together, and fly kites and build canoes and sail without ever getting lost. Sometimes they have parties to celebrate the sunset. Sometimes they light bonfires, sing old songs, make up games, and dance until they fall down, happily exhausted, onto the sand. Then they stare up at the sky with its infinite stars and shiver in amazement in the face of so much mystery.


Traducción: Sheila Ingrisano.



MISTERI DELL’UNIVERSO: L’ULTIMO PIANETA DELLO SPAZIO

L’ultimo pianeta dello spazio si trova molto, molto lontano, è molto, molto piccolo e non c’è nessuno a cui interessi granché. Sembra che non esista, ma che esiste è pur vero.

Dato che si trova così lontano, nessuno va a visitarlo, né per fare del turismo, nè per fare affari, nè per vedere cosa c’è laggiù. Non vi giungono nè le lettere nè i missili spaziali e non si trova in quasi nessuna mappa celeste. Non compare mai nelle notizie e neanche l’uomo del meteo saprebbe dire se c’è il sole oppure piove, laggiù.

Quasi nessuno parla, quasi mai, dell’ultimo pianeta dello spazio. In effetti, quasi nessuno sa il suo vero nome. Noi, per esempio, non lo sappiamo.

Quando qualcuno deve riferirsi a lui, dice:

   Ah, l’ultimo pianeta dello spazio, ma non esiste!

Oppure dice:

   Ah, certo, l’ultimo pianeta dello spazio, come no, ne ho sentito parlare.

Oppure ancora:

   Ah, sì, molto tempo fa conobbi un signore che sosteneva di esserci stato, un giorno, sull’ultimo pianeta dello spazio.

O addirittura:

   Ah, insomma, dicono che forse è esistito, ma una volta, nell’antichità.

Ad ogni modo, laggiù, nell’ultimo pianeta dello spazio, gli abitanti non sanno nulla di quello che si vocifera sul loro pianeta. Vivono tranquillamente nelle loro capanne sulla spiaggia, dato che la superficie del pianeta è occupata quasi completamente da un grande mare, e passeggiano, nuotano, cucinano, conversano. Meditano insieme, fanno volare gli aquiloni, costruiscono canoe, navigano senza smarrirsi, e talvolta celebrano il tramonto con  alcune divertenti feste. Di tanto in tanto, accendono un grande fuoco, di notte, cantano vecchie canzoni, inventano giochi e ballano fino a cadere stanchi, e contenti, nella sabbia. A quel punto, rimangono a guardare il cielo e le sue stelle infinite e tremano di sgomento davanti a tanto mistero.


Traducción : Lorenzo Mari.



ENIGMES DE L’UNIVERS: EL DARRER PLANETA DE L’ESPAI

El darrer planeta de l’espai està molt molt lluny, és molt molt petit i a ningú li interessa gaire. Sembla que no existeix, però sens dubte que existeix.

Com està tan lluny ningú hi va de visita, ni a fer turisme, ni a fer negocis, ni a veure què hi ha allí. No hi arriben les cartes ni els coets espacials i no es troba en gairebé cap mapa del cel. Mai apareix a les notícies i ni tan sols l’home del temps sap si hi plourà o hi farà sol.

Gairebé ningú mai parla del darrer planeta de l’espai. De fet, gairebé ningú sap el seu nom vertader. Nosaltres, per exemple, no el sabem.

Quan la gent necessita referir-s’hi, diu:

   Ah, el darrer planeta de l’espai, això no existeix!

O diu:

   Ah, ja, el darrer planeta de l’espai, sí, alguna cosa he sentit a dir.

O bé diu:

   Ah, sí, jo fa molt vaig conèixer un senyor que diu que va estar-se un dia al darrer planeta de l’espai.

O fins i tot:

   Ah, bé, diuen que potser va existir alguna vegada, a l’antiguitat.

Però allà ben lluny, al darrer planeta de l’espai, els seus habitants no en saben res del que se’n diu del seu planeta. Viuen tranquils en cabanes a les platges, ja que el planeta està ocupat gairebé tot per mar, i passegen, i naden, i cuinen, i conversen. Pensen plegats, i fan volar estels, i construeixen canoes, i naveguen sense perdre’s, i a vegades celebren la posta de sol amb divertides festes. Algunes nits encenen una foguera, canten velles cançons, inventen jocs i ballen fins que cauen cansats i feliços a la sorra. Llavors es queden mirant el cel amb infinits estels i tremolen desconcertats davant de tant misteri.


Traducción: Laura Martí y Beatriz Viol.


Otros cuentos de Este loco mundo:

13 January 2015

Este loco mundo (1)

Este loco mundo. 17 cuentos (Cambalache, 2010) es un libro de relatos para niñas y niños de todas las edades ideados y escritos conjuntamente por Miguel Ángel García Argüez, José María Gómez Valero y David Eloy Rodríguez e ilustrados por Amelia Celaya.

En esta serie ofrecemos algunos cuentos de esta obra y sus versiones a diferentes lenguas.

Más información sobre Este loco mundo. 17 cuentos: aquí o aquí.

El libro puede adquirirse en cualquier librería de España o, desde cualquier lugar del mundo, a través de la librería virtual Paquebote.





LA ESTRELLA FUGAZ QUE NO QUERÍA CAER EN EL MAR

Arriba, la estrella fugaz viaja resplandeciente a toda velocidad atravesando el cielo.

Abajo, la niña mira la estrella fugaz y piensa un deseo.

Arriba, la estrella fugaz siente por un instante un temblor: tiene un poquito de miedo. Miedo de perderse, miedo de no brillar lo suficiente, miedo de brillar demasiado, miedo de no poder volver atrás, miedo de olvidar el lugar del que partió… Y, sobre todo, sobre todo, tiene miedo de caer en el mar.

Abajo, la niña mira la estrella fugaz y pide un deseo.


Miguel Ángel García Argüez, José María Gómez Valero y David Eloy Rodríguez




L’ÉTOILE FILANTE QUI NE VOULAIT PAS TOMBER DANS LA MER

En haut, l’étoile filante voyage resplendissante à toute vitesse, elle traverse le ciel.

En bas, la petite fille regarde l’étoile filante et fait un vœu.

En haut, l’étoile filante sent pour un instant un tremblement : elle a un peu peur. Peur de se perdre, peur de ne pas briller assez, peur de trop briller, peur de ne pas pouvoir revenir en arrière, peur d’oublier l’endroit d’où elle est partie… Et surtout, surtout, elle a peur de tomber dans la mer.

En bas, la petite fille regarde l’étoile filante et fait un vœu.


Traducción : Laura Casielles y Perrine Delangle.




THE SHOOTING STAR THAT DIDN’T WANT TO FALL INTO THE SEA

Way up above, the shooting star glitters as it crosses the sky at full speed.

Down below, the little girl sees the shooting star and makes a wish.

Way up above, the shooting star shivers briefly: it is a little bit afraid. Afraid of getting lost, afraid of not shining brightly enough, afraid of shining too brightly, afraid of not being able to go back to where it came from, afraid of forgetting the place it set out from… And, most of all, most of all, it’s afraid of falling into the sea.

Down below, the little girl sees the shooting star and makes a wish.


Traducción: Sheila Ingrisano.




LA STELLA CADENTE CHE NON VOLEVA CADERE NEL MARE

In alto, la stella cadente viaggia, luminosa, attraversando a tutta velocità il cielo.

In basso, la bambina osserva la stella cadente e pensa a un desiderio.

In alto, la stella cadente si accorge, per un istante, di tremare: prova un pochino di paura. Paura di perdersi, paura di non brillare abbastanza, paura di brillare troppo, paura di non poter tornare indietro, paura di dimenticare il luogo dal quale è partita... E soprattutto – soprattutto – ha paura di cadere nel mare.

In basso, la bambina osserva la stella cadente ed esprime un desiderio.


Traducción : Lorenzo Mari.




L’ESTEL FUGAÇ QUE NO VOLIA CAURE A LA MAR

A dalt, l’estel fugaç viatja resplendent a tota velocitat travessant el cel.

A baix, la nena mira l’estel fugaç i pensa un desig.

A dalt, l’estel fugaç sent per un instant una tremolor: té una miqueta de por. Por de perdre’s, por de no brillar prou, por de brillar massa, por de no poder tornar enrere, por d’oblidar l’indret del que va partir... I, sobretot, sobretot, té por de caure a la mar.

A baix, la nena mira l'estel fugaç i demana un desig.


Traducción: Laura Martí y Beatriz Viol.


Otros cuentos de Este loco mundo:

Enigmas del universo: El último planeta del espacio

9 January 2015

Versos en la arena (13)





Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.

MARIA-MERCÈ MARÇAL

4 January 2015

Versos en la arena (12)

Empezamos el año con estos versos de Francisca Aguirre dentro de la serie Versos en la Arena y ya os adelantamos que tenemos nuevos proyectos a punto de salir del nido. Feliz año nuevo!!



Desde fuera
las aguas son caminos
-desde la playa son sólo frontera-.
¿Y quién sería el torpe navegante
que entraría en un puerto sin faro?

FRANCISCA AGUIRRE